El paisatge i el desenvolupament sostenible (i)

El desenvolupament territorial té un paper destacat en el manteniment i ús sostenible de la biodiversitat a escala local i regional. Malgrat l’augment de les zones protegides, cal no aïllar-les i és convenient integrar-les en estratègies que facin compatible la seva protecció i conservació amb altres perspectives del desenvolupament socioeconòmic del territori on estan localitzades. L’aprofitament sostenible dels recursos d’un territori és doncs, un factor clau per al seu desenvolupament.

Entenent que el paisatge participa en les dimensions culturals, mediambientals, econòmiques, històriques, socials i estètiques d’un territori i que, alhora, representa un component fonamental del seu patrimoni i contribueix en el desenvolupament local, en el benestar social i la consolidació de la identitat de la població, cal incorporar el paisatge en les estratègies de valorització del territori en el marc d’un desenvolupament sostenible (CE, 2000) [1].

Segons la terminologia internacional en la matèria definida en el Conveni europeu del Paisatge, s’entén per paisatge “una àrea, tal com la percep la col·lectivitat, el caràcter de la qual és el resultat de la interacció de factors naturals i humans” i per protecció del paisatge, “les accions destinades a conservar i mantenir els trets destacats o característics d’un paisatge, justificades pels valors patrimonials, ambientals i econòmics, que provenen de la configuració natural i de la intervenció humana”. El Parlament de Catalunya, per mitjà de la Resolució 364M , del 14 de desembre de 2000, acordà de manera unànime adherir-se al Conveni europeu del paisatge, i aprovà en la sessió núm. 61 , del 2 de juny de 2005, la Llei 8/2005 de protecció, gestió i ordenació del paisatge [2].

[1] Consell d’Europa (2000). Conveni Europeu del Paisatge. Florència, octubre de 2000.

[2] Parlament de Catalunya (). Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge. Barcelona, juny de 2005.

Què implica una estratègia per al turisme sostenible d’una destinació?

Definir una estratègia implica disposar d’un marc de referència on s’estableixin uns principis, uns objectius i unes línies d’actuació on encaixar un conjunt d’accions que permetin desenvolupar, en el cas que ens ocupa, un model sostenible per al turisme d’una destinació. [1]

.

[1]  Butlletí FullTurisme. Núm. 4 – El turisme sostenible a Catalunya, una estratègia per al seu assoliment

Què és el Sistema Europeu d’Indicadors Turístics per a destinacions sostenibles?

La Comissió Europea té marcada com a una de les prioritats de les directrius de turisme, la sosteniblitat, lligada a la competitivitat i a la millora de les experiències que viuen a les destinacions tant els turistes com els residents.

El Sistema Europeu d’Indicadors Turístics per a destinacions sostenibles (European Tourism Indicators System for sustainable destination – ETIS) és un procés per gestionar, monitorar i augmentar la sostenibilitat de les destinacions turístiques europees, impulsat per la Direcció General d’Indústria i Empresa de la Comissió Europea.

El sistema consta de 27 indicadors bàsics i 40 d’opcionals estructurats en quatre grans grups: gestió de la destinació, impacte econòmic, impacte social i cultural, i impacte mediambiental.

L’ETIS és un sistema flexible, un procés dirigit i controlat per la població local per al seguiment, la gestió i la millora de la sostenibilitat de les destinacions turístiques.

Què és un indicador?

Segons l’Organització Mundial del Turisme (OMT, 1995) [1]  es defineix com a indicador “aquell instrument quantitatiu i sintètic que facilita l’anàlisi i l’avaluació de la informació de manera que, juntament amb qualsevol altre tipus d’instrument, els actors que poden decidir redueixen la probabilitat d’adoptar decisions desafortunades”.

Tal com menciona Anna Torres, l’indicador és una eina que permet descriure i quantificar, objectivament, la realitat d’un territori concret, permetent caracteritzar el present i planificar el futur. (Torres, 2015)

[1]  Organització Mundial del Turisme (OMT) (1995): Guía práctica para el desarrollo y uso de indicadores de turismo sostenible. OMT, Madrid.

Què entenem per Turisme Sostenible?

L’any 1987, a l’Informe Brundtland, elaborat pel cercle d’economistes que formaven el Club de Roma, es definia com a desenvolupament sostenible aquell desenvolupament capaç de “satisfer les necessitats de la població actual sense comprometre els recursos i les possibilitats de les generacions futures”. A l’apartat de les conclusions de l’informe es destacava que “el model econòmic vigent no es podria mantenir gaire temps més”, destacant, principalment, per la pèrdua del capital natural -des de l’esgotament dels recursos no renovables, la disminució de la qualitat ambiental, etc.-, i per l’augment de la població al planeta i la impossibilitat que el mateix planeta pugui donar satisfacció a les necessitats de la població.

Posteriorment, seguint la definició marcada a l’Informe Brundtland, l’Organització Mundial del Turisme (OMT) va definir el turisme sostenible com aquell “turisme que té plenament en compte les repercussions actuals i futures, econòmiques, socials i ambientals, per satisfer les necessitats dels visitants, de la indústria, de l’entorn i de les comunitats amfitriones”.

Amb aquesta definió, l’OMT entén el turisme com una manera de fer i pensar que compatibilitza el lleure dels viatgers/turistes amb la qualitat de vida i les necessitats quotidianes -socials, econòmiques, d’integritat cultural, entre altres-, dels ciutadans i les comunitats residents, i que alhora vetlla per protegir la qualitat ambiental del medi -des de la protecció del paisatge, a la conservació de la biodiversitat, la minimització dels impactes negatius, etc.-.