El desenvolupament territorial té un paper destacat en el manteniment i ús sostenible de la biodiversitat a escala local i regional. Malgrat l’augment de les zones protegides, cal no aïllar-les i és convenient integrar-les en estratègies que facin compatible la seva protecció i conservació amb altres perspectives del desenvolupament socioeconòmic del territori on estan localitzades. L’aprofitament sostenible dels recursos d’un territori és doncs, un factor clau per al seu desenvolupament.
Entenent que el paisatge participa en les dimensions culturals, mediambientals, econòmiques, històriques, socials i estètiques d’un territori i que, alhora, representa un component fonamental del seu patrimoni i contribueix en el desenvolupament local, en el benestar social i la consolidació de la identitat de la població, cal incorporar el paisatge en les estratègies de valorització del territori en el marc d’un desenvolupament sostenible (CE, 2000) [1].
Segons la terminologia internacional en la matèria definida en el Conveni europeu del Paisatge, s’entén per paisatge “una àrea, tal com la percep la col·lectivitat, el caràcter de la qual és el resultat de la interacció de factors naturals i humans” i per protecció del paisatge, “les accions destinades a conservar i mantenir els trets destacats o característics d’un paisatge, justificades pels valors patrimonials, ambientals i econòmics, que provenen de la configuració natural i de la intervenció humana”. El Parlament de Catalunya, per mitjà de la Resolució 364M , del 14 de desembre de 2000, acordà de manera unànime adherir-se al Conveni europeu del paisatge, i aprovà en la sessió núm. 61 , del 2 de juny de 2005, la Llei 8/2005 de protecció, gestió i ordenació del paisatge [2].
[1] Consell d’Europa (2000). Conveni Europeu del Paisatge. Florència, octubre de 2000.
[2] Parlament de Catalunya (). Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge. Barcelona, juny de 2005.
vall de camprodon turisme sostenible 